La nostra pàtria és la nostra llengua

La nostra pàtria és la nostra llengua
La nostra pàtria és la nostra llengua

Ho deixà dit Joan Fuster a un seu aforisme “La nostra pàtria és la nostra llengua”. Fuster, Vicent Andrés Estellés i Manuel Sanchis Guarner, tots tres amics, conformaren un trio popularment anomenat, pels que se'ls estimaven de la seua època, la Santíssima Trinitat, atès el seu palès activisme, grau i compromís amb la llengua del País; com també per eixos trets per exemple, Enric Valor o Vicent Ventura pose per cas, i que em perdonen una bon feix de patriotes també estimats i no anomenats, als quals com a quins se'ls estimen, de bestreta els pregue perdó. Els aforismes de Fuster són com sabem incomptables, cal recordar-ne aquest altre sobre l'assumpte “Allò que siga el poble serà la llengua, o viceversa, allò que siga la llengua serà el poble. La identificació resulta ineludible”.

Els dos aforismes servidor els subscric, un entre tants ho faria també; la llengua del País, és el quadre on em veig retratat amb la resta de valencians estimadors de l'idioma. Assumeix i comprenc que les llengües són per a comunicar-se, i, com que la llengua pròpia nostra, és la meua principal senya d'identitat col·lectiva, formant part de la meua naturalesa, exigeix un respecte absolut vers ella i els qui se l'estimem, doncs està reconeguda a la Constitució, a l'Estatut d'Autonomia, a la llei d'Ús del Valencià, competència en l'educació transferida. Endemés una llengua tan antiga o més, com pogués ser el castellà. Els seus enemics, en són molts dins d’aquest espifiat estat de les autonomies, i de la nostra pròpia “autonomia”, el qual fins i tot no se'l creuen pel seu caire i trets centralistes i autoritaris, demostrats en diverses ocasions.

M'oposaré democràticament, en defensa dels meus drets, als seus entrebancs socials o judicials, tot perquè són injustícies, ja que el castellà hi disposa d’un estat cobertor, i nosaltres no, per tant el valencià, ens pertoca a tots els qui se'l creiem, defendre'l. Entenc que els enemics de la llengua, vulguen fer-la desaparèixer, però ho haurien de tindre ben clar, per res del món hauríem de col·laborar-hi.

Ens esperona Estellés, entre altres, amb versos al seu poema “9 d’octubre de 1978” de Pobles del Mural “Poble, retroba’t a les malmeses síl·labes de l’idioma de sang, de ferro, d’ossos que duren més que els homes”. Així mateix, també Marc Granell al seu poema “Cendres” “Hem callat massa temps la mort que ens ha mort, l’immens cementeri envaint tots els porus, les íntimes volves de cendra que alcem cada matí quan el sol ensopeix de nou les pupil·les cansades. ¿Per què la retòrica amaga sempre un bri de paüra?.

La tasca, es convindrà, és ben difícil, com he dit adés els atacs i greuges són nombrosos, venen de molts anys enrere, no minven, a pesar d’haver signat l’estat espanyol la Carta Europea de les llengües minoritàries a l’any 1992, ratificada al 2001, se la passen per l’engonal. El Consell d’Europa informa cada tres anys del grau d’esmena i incompliments de la Carta, al desembre de 2019 hi pertocava. Al seu informe pertinent, critica expressament la legislació espanyola, advertint que entrebanca l’aplicació del plurilingüisme en el cas del català-valencià, així com també a la universitat, dominada palesament pel castellà. Adverteix de la seua situació a Aragó, indicant-li, recomanant-li a l’autonomia, la incorporació del plurilingüisme al seu Estatut, la implantació de mesures pel seu ús, a les administracions autonòmiques i locals. L’informe del Consell d’Europa, denuncia, informa i adverteix França que, tot i haver signat l’adhesió a dita Carta al 1999, encara el seu parlament no l’ha ratificat.

Em mou aquest escrit un episodi per mi desconegut, com la descreença i abús, patit pel reputat Antoni Gaudí, només un tast, enllà al 1924, a la diada de Catalunya de l’onze de setembre. Gaudí es disposava aquell dia a les huit del matí a entrar a una església. Segons ens recorda “Nació Digital”, el dictador Primo de Rivera havia ordenat el tancament d’esglésies, amb la finalitat d’evitar la celebració de la Diada d’aquell any. L’arquitecte va ser arrestat, dut una comissaria i multat, per parlar-li català a la policia quan l’informaren del fet, i intentà entrar al recinte per una porta lateral. Com que no duia diner al damunt, durant quatre hores va estar a una cel·la, assetjat, comminat i insultat per així mateix, respondre’ls a les seus intimidacions en català. Quan va obtindré l’import de la sanció, deu duros de l’època, la va satisfer i fou alliberat. Cal dir que Gaudí, no va perdre en ningun moment la calma.

L’episodi demostra que, l’ús del idioma és, abans, adés i ara mateix, motiu d’abús per part dels funcionaris i treballadors pagats amb els nostres impostos, són intemporals i no s’aturen, a pesar de manifestacions públiques en contra, pose per cas les de l’emèrit caçador, caçat, al premis Cervantes de 2001, qui va dir que el castellà no s’havia imposat mai ningú. El ventall ample de persones, el seu extracte social, les seus idees, les seus creences, els quals casos, no són obstacle perquè el seu ús, siga reprimit en abusos. Abús el qual l’han patit absolutament tots els qui l’han usat públicament, discrecionalment per “l’autoritat”, des de Salses a Guardamar, des de Morella fins a Maó. Per tant, necessitem la unitat de tots aquells que ens creiem çò de la llengua.

Versos estimulants de Marc Granell al seu poema “Túmul de Vicent Andrés Estellés” en “Poesia Completa 1976-2016 editat per la Institució Alfons el Magnànim” “Aquesta rosa és una veu, és una rosa que va nàixer per ser cant i clau que obriria tots els panys i tots els punys que encadenaven a colps d’oblit i de por, mudes, les goles. Aquesta veu és un mar, una muntanya, un carrer tot le de sol ol la memòria es passeja com un vent lliure i salvatge alçant albes i horitzons a les pupil·les. Aquest mort ja o és un mort, és una rosa, és una veu, és un carrer, un poble en flames ple de sol i de dolor, de joia i ànsia de ser poble ja per sempre, com tu, i viure.”