Manolo Bas

Manolo Bas en la seua biblioteca
Manolo Bas en la seua biblioteca

Manuel Bas Carbonell, ens ha deixat, ens coneguérem a les Magistratures de Treball, antecedents del que avui son el Jutjats de lo Social, o siga que eren els tribunals on les col·lisions entre obrers i empresaris trobaven una via jurídica de resolució, llavors als anys setanta un sectors de professionals dels drets es dedicarem a assessorar o assistir a la classe obrera, doncs, en tal situació Manolo i jo entrarem en relació ell defensant a l’empresa i jo a la part contraria. El cas és que sempre va haver un tracte civilitzat, puix em vaig trobar amb una persona, moderada políticament i curiosament culta, tenint clars temes com el de la llengua, i que érem un país.

Anys més tard, coincidirem al Consell Valencià de Cultura, en concret en la renovació parcial que es produí al 1995, ell venia a proposta del Partit Popular, cosa que em sorprengué, i jo, com es sap d’esquerra Unida. Des del primers moments l’amic Bas va intentar introduir un poc de trellat dins del sector proposat per Zaplana, difícil tasca de la qual no sortí ben parat, ja que a la següent renovació va quedar fora, en tant que els altres més fidels i obedients van continuar. Al 1998, Zaplana demanà a les Corts que encarregaren al CVC un dictamen sobre la naturalesa de la nostra llengua, cosa que acabaria amb un text pactat entre el PP i el PSOE. Manuel Bas es va avançar i feu un primer intent conciliador, que situava com a base Les Normes de Castelló de 1932. Aquest era un intent de pacte que no va ser acceptat pels secessionistes (entre ells Casp) presents al CVC, ni pels propis companys proposat pel PP, on ho havia un lideratge que era el de Ramón de Soto, qui feia un anys havia estat en el mateix òrgan a proposta del Partit Comunista, i durant un temps va fer de comissari polític de Zaplana i els seus.

Com ja he dit Manolo Bas no va renovar el mandat al CVC, continuaria centrat al món dels llibres, fou bibliòfil i alhora publicà sempre en una línia històrica i al voltant de persones o fets relacionats amb el país. He llegit les necrològiques que s’ han publicat aram del seu traspàs, com que es limiten a una versió limitada o parcial de la seua personalitat, he intentat m mostrat altra part, la d’ una persona raonable, culta, allò que diríem la d’un burgés il·lustrat, una cosa poc corrent a la nostra societat. Des de la distància ideològica que ens separava raonarem, i això, significaria la seua marginació de la vida pública. El seu va estar un cas més que evidencia el gran dèficit al sí de la nostra dreta, una dreta escorada cap la seua vesant més sucursalista i reaccionaria, on com norma no caben opcions més centristes.