A gos flac tot són puces

Sota al risc d’esser titllat de “Home refranyer gos i mal feiner”, em declare amant i addicte a dites i refranys ben nostres. Em pareixen el producte final d’ingredients d’alta qualitat, on intervenen de manera notable, l’observació, la pràctica, l’empirisme, afegint-hi sorna i sarcasme popular, amb la col·laboració del destí, clar. La definició del títol de l’article “damunt de pobres sovintegen calamitats” em ve al pèl per aplicar-li’l a aquest País malmès, producte d’un finançament infamant estatal, el qual venim patint històricament, paradoxalment i gradualment, més encara ara, pel model caduc i no renovat actual, palesament perjudicial per nosaltres.

El govern de torn es va comprometre, quan va prendre possessió, d’abordar abans d’acabar-se any, un nou finançament, ara amb les excuses del coronavirus, va sembrant el dubte i segurament no es mamprendrà. Hom pot creure i entendre pel seu descàrrec, la probabilitat que es faça quan hi haja vacuna per vèncer la pandèmia; com que no ho sabem quan l’exercit i la policia ho aconseguirà, és molt probable que siga, quan una espardenya cante a la gàbia d’un pardal.

Bromes a banda, el padrastre bort de ponent, n’ha fet amb els diners de bones des de l’antuvi, emprant-ne discrecionalment per atendre despeses de no se sap ben bé qui, incloent-hi fons per a usos presumptament inconfessables, i, des de sempre; cal recordar al respecte a Maria Cristina de Borbó, regent de la seua filla d’Isabel II, i el seu segon marit comte de Riansares Agustín Fernando Muñoz, els quals plegats es dedicaren, fins i tot, a la tracta d’esclaus, i altres pecats menuts. Amb eixe sistema reis i reines, amigues i amics, Marqués de Salamanca inclòs, després Villarejos, Gürtels, Brugals, Barcenes i companyia, endemés de pocavergonyes funcionals consentits, d’ací i d’enllà, apoderats del poder, tapadors i tapadores del comú, s’han fet d’or. Tot i que, cal dir, presumptament, clar.

Deixe ací un tast, només, d’un bon grapat de milions assignats pel govern, de fons reservats estatals, procedents dels pressupostos generals de 2019, usats discrecionalment, pels quals no han estat obligats mai de la vida, fins 2019, a donar comptes al congres dels diputats: Ministeri de l’interior 27,8 milions, dels quals 19,8 al CNI, afegint-hi 0,50 milions de Defensa, quantitat la qual no sovinteja emprar. Ministeri d’afers estrangers 0,186 milions. Fins ara d’aquestes xifres, com he dit adés, des de sempre, mai s’han donat detalls al Congrés, i, ho hauran de fer d’ara en avant. Mentrimentres per exemple, el senyor Fernàndez Diaz i el seu equip de llanterners, Villarejo i companyia, també amb els seus secretaris tècnics, tots plegats goles profundes, i, d’altres han fet i campat com han volgut.

D'altra banda sabem que, el “padrastisme” de l’altiplà, no seria possible, si ací no hagueren hagut, havent-los-hi encara, nombrosos col·laboracionistes, els quals s’autoanomenen valencians i espanyols, de vegades notoris feixistes. Es convindrà, sense cap motiu de justificació de la meua banda vers ells, que quan veuen la seua cartera en perill, hi disposen d’una fe absoluta en el nacionalsindicalisme, amb perfecta simbiosi amb el nacionalcatolicisme, als quals han regat amb abundants caudals perquè els arreceren, com per exemple a la “Fundación Francisco Franco”, propagadora insistent i incansable de fets, accions i glòries del “Caudillo de España, por la gracia de Dios”, la qual fundació ha estat subvencionada amb diners de tothom, al menys que sàpiga, fins al govern del “napoleonet” Aznar.

Dels antics i finats, pose per cas Emilio Attart i Fernando Abril Martorell, als qui a bon segur Déu tindrà a la Glòria, desitjant-los de la meua banda un gaudi perdurable al costat del Pare Etern. Attart es ben conegut per esser pare i padrí efectiu d’aquesta “Comunitat de veïns”, arran de quan fou president de la comissió nombrada pel Congrés de Diputats Espanyol, enllà al començament de la perfecta democràcia i modèlica transició, i Abril Martorell, retallador del primer projecte plausible del nostre estatut d’autonomia, amb conjuminació perfecta amb el no gens menys retallador del PSOE Alfonso Guerra, un jacobí irredempt “don pacontraria” excels, el qual ara mateix encara ens dóna bona cosa de guerra.

Una modèlica transició que, per altra banda, ha deixat incòlume i virginal, absolutament tot l’aparell de l’estat franquista, alhora que a aquest País malmès, vençut i amb atemptats i represàlies incloses, l’han deixat supeditat totalment al seu lliure albir, i ja sotmès i sumís, mut. Com s’entendria sinó la submissió, a la qual apleguem en veure la seua minsa voluntat de redreçar-la?. Com podem estar amb els braços caiguts, mentrimentres el País és l’últim en finançament per càpita de tot l’Estat, amb el major deute per càpita, amb inversions paupèrrimes en infraestructures, esmolats en educació, sanitat i dependència, i per tal de remeiar-ho ens atorguen, benèvolament, enlairant-ho com si ens perdonaren la vida, el FLA, un préstec a tornar amb interessos, i ací tothom pagant i content ?.

Versos de Estellés adients amb un fragment del seu poema “Un poble mor si es vol morir” de Pobles del Mural. “Ai, i que bé que s’ho sabien els virreis que van enviar afalagant una noblesa i fent-la entrar en els seus balls, en la seua corrupció, en el seu idioma estrany, mentrestant s’anihila un poble amb política iniquitat!”

Quan les puces van al gos flac, i no reacciona, acaben mengant-se’l. El gos rara vegada és queda quiet, a no ser que siga un malalt desnonat; per tant em pregunte seriosament, per què nosaltres actuem així, esquilats de butxaques, i menjar ben escàs. Ens hem acostumat. Haurem de vèncer una conformitat odiosa despertant d’una letargia induïda a base d’acoquinaments, i que tot està ben fet, ben acordat, ben solidari, ben just. Pot ser amb eixa actitud, encara bo, fent-nos comptes, ens pase com a la burreta del rector, a la qual no li donaven menjar, quan li’n van donar, va la pobra, i es mor.

Adéu amb Marc Granell amb versos seus amb un fragment del seu poema “Redreçament” Poesia Completa 1976-2016 editat per Institució Alfons El Magnànim. “Aquest poble és un poble vençut i és silenci, una pell tota estesa foradada de nit. Aquest poble no sap la memòria i no canta les paraules tan clares que li heu fet oblidar. Sap, però, la metralla i la por i els dies. Aquest poble és un poble que volíeu ben mort.”