Boira XVIII

Boira XVIII
Boira XVIII | pxhere.com

Catedràtic de Llengua Valenciana i Literatura (2009), Doctor en Filologia (Teoria dels Llenguatges, UV, 1996), Llicenciat en Filologia Hispànica (UNED, 1991), Llicenciat en Comunicació Audiovisual (UV, 1997). Publicacions a IDEE, Discurso, Signa, Gramaycal, Tropelías, L'Arc, i el llibre Cifesa, mite i modernitat (els anys de la República), Eixam, 2000.

Els físics suposen que l’univers es deforma per la presencia de la massa i que entre cossos celestes, més enllà de la força gravitacional, existeix una ona més o menys intensa que, però, mai s’ha pogut mesurar, prova de l’elasticitat de l’espai. D’altra banda la teoria de les cordes ve a afirmar que entre els cossos celestes existiria una mena de lligam capaç de reproduir un succés idèntic a una distància increïble. Al meu veure totes dues teories són complementàries i de fet els forats negres serien els tensors necessaris perquè l’element anomenat espai siga prou compacte com per permetre la connectivitat entre llurs parts. Si hom llaça un objecte (una gota d’aigua basta) sobre una superfície d’aigua quieta de forma circular just al centre les ones que es creen s’allunyen a idèntica velocitat envers els límits del receptacle i després se’n tornen cap al mig amb la mateixa gana, tot i que una mica menys veloces, i en trobar-se fan que el líquid semble en ebullició pel xoc successiu de les ones que s’apleguen ordenadament, i pareix que se’n riuen a la cara de nosaltres, que observem l’efecte des de dalt, clar, com sempre. L’espai és com una superfície líquida que conté diversos objectes penjant per la tensió que entre ells creen i que les ones que es transfereixen ajuden a mantenir en continu moviment relatiu. Si un objecte d’aquests s’apropa a la paret que el conté, provisionalment, no provoca efecte sobre la superfície comuna i és anul·lat com si coincidís, en l’espai, amb un forat negre. És clar que un moviment o succés en un determinat lloc de la superfície es pot reproduir, si la tensió de l’ona és idèntica, en un altre lloc d’aquesta, i això justificaria la teoria de les cordes. Basta guaitar una mica l’arrel de casa per saber com està constituït l’univers i saber-se còmplice del savi de pèl blanc i espès. Així de senzill.

El tamarell s’enfila amunt i ja cobreix bona part de la visió de la porquera del fons del jardí i el rosa pàl·lid de les flors colora el gris de la façana de blocs i el sostre d’uralita, de manipulació especialitzada per la seua toxicitat, i el magraner, farcit de fulles de tardor d’un rogenc ocre, hi competeix en alçària, i és clar que arribarà un temps, quan el sostre de la porquera siga d’una bona classe i el pendís de les teules s’emmiralle amb el de la casa, que s’ocultarà del tot el final del jardí i un passadís ombrívol amb el taronger de guia el travessarà de part a part, com dos móns aliens, ocupats per la mateixa gent, però, que els usarà amb finalitats diverses.

La calma dura ja tant que es torna difícil pensar en recuperar velles bel·licositats, posar en pràctica antics costums caducs o usar hàbits d’un temps perdut; la pau sembla retornar, i ho fa de la forma més planera possible, exigint ordre, senzillament, deixant d’intervenir contra el propi espai i únic que el pot contenir i possibilitar-lo, vigilant de matisar els estranys aliens a la concòrdia, paraula complicada, evitant de refer coneguts viaranys atzucacs mancats d’un bri de seny, refusant d’endinsar-se altre cop a les aigües de podridura, i escoltar, tan simple, el ressò que de tu es va perdre en les traïdories dels jocs de nins, cada cop que es va exercir la violència, cada vegada que vares emmudir amagrit de verb, quan la dolcesa d’un rostre franc s’escapolia en mudar-li el gest incomprensiblement, si l’amic t’obviava en aquelles taules del purgatori que eren totes les del vestíbul del centre, certament en fugir de l’abast dels teus ulls la delicada serenor del gest complaent, en el mateix instant en què remotament endevinares quina era la teua via, i vares equivocar-te.

Aviat partirem i no sabem per quant de temps, qui sap si poc o molt, ja l’experiència ens fa conèixer com d’insegura és la probabilitat d’encertar-ho, les canviants circumstàncies fan possible qualsevol situació, les notícies properes, els fets de cada dia poden modificar les proximitats més esperades, de vegades mínimes correspondències alienes a les dels calaixos previstos guaiten al defora i fan seua la representació simbòlica dels esdeveniments i recol·loquen personatges i espais nous on un instant abans sonava un color diferent, imprevistos i desafiants, d’una certesa absoluta en la seua insolent novetat, imposants i precisos, com únicament allò que hom no esperava ho pot arribar a ser, corglaçadors de les tènues mirades que se’ls observen de gairó, gibrells reblerts ausades d’impotència a dojo, gairebé coltells que malmeten successions d’esperances. O res, i aviat hi tornarem a ser. Qui ho pot saber?

Si el cos fa crac tot s’esmuny tan de pressa que les mans es tornen fang que pretén aturar la riuada, les distàncies muden en desnivells quasi verticals, la més mínima alerta es torna irritació i s’inflamen els teixits, la febre s’enfila i les ganes de fer res esdevenen nul·les del tot, el món es capgira i aleshores creus que arribes a ser-ne conscient i creïble on abans s’infantaven meravelles de joguines sempre a l’abast per fer-les malbé, i caus de peus a la terra cada cop que rellisques on d’antuvi simulaves planejar perpètuament mentrestant l’escena t’era assequible i diàfana, les petiteses agafen el gruix que els pertany i no gosen evidenciar-se allí on ningú no les esperava per poc necessàries i deixen el pas lliure a les instàncies que estructuren els molls dels ossos, refer i rellegir, tornar a mirar allà on abans només veies iguals i assabentar-te de les diferències i gaudir-les, capir que els detalls són per enllestir i vestir els llocs que habitem, per adobar-los i fer-los senzillament espais transitables, i vius el temps que un temps t’angoixava trobar-te altre cop, cada cop, al final de tots els camins possibles i la corba que et sustentava convexa i centrípeta et llança als defores i els passats són on sempre hi devien haver romàs i l’endemà i l’ara que el fa bo són amics finalment que han vingut a trobar-te i fer-te d’escorta i pomada que esguite la por, cors que amb la seua veu melodiosa folren de velluts setinats les contrades que encara hauràs de córrer, lliure de llast i veloç com els llamps, ressonàncies de velles resiliències et guiaran de bon de veres pels viaranys de solc, tranquil i en pau, copsant a cada instant les rugositats o les lluïssors de les superfícies canviants, els ulls tancats, reposant de les ficcions que t’han acompanyat tant de temps, tot el temps del món, que ara es regira.

Els viatges d’abans, quan el temps importava tant perquè les distàncies obligaven a aprofitar-los, i els bescanvis eren la moneda d’ús corrent per poder fer front a les despeses, lluny de casa, al mig de móns estranys, entre éssers que amb prou feines podien entendre què es feia tan al marge dels grups tancats en què l’aïllament convertia qualsevol nucli humà, ciutadà encara cap ni un, escolàstic de convent a tot estirar, i ja a les envistes dels renaixements diversos, entre els segles XIV i XVI, per les Itàlies republicanes o les hansa del nord europeu, resultaven una vertadera aventura, per l’aprenentatge, per les distintes situacions a què hom es podia acarar, tan diverses, pels perills dels caminois, les ventes a les cruïlles, els personatges amb qui podies topar, els malfactors i cercadors d’enrenous, les novetats en les formes de viure i menjar, de vestir i d’estimar, les malalties a què hom s’exposava, la mort al capçal del llit, febrades de còleres o disenteries, aigües negres i cors glacials, però de tot plegat un tornar a nàixer i copsar de bell nou els batecs de la vida, sobretot els artistes, dibuixants i músics, gravadors i artesans, trobadors i cantaires, ànimes en blanc a la recerca del pa celestial.

Com vivim importa, i molt, per saber-nos persones, generalment peces descabdellades de sistemes al seu torn fets malbé, vist que difícilment es pot arribar a créixer als llimbs més enllà dels primers crits de rebel·lia, i encara, que ja seria sort passar les primeres preses de consciència de la nostra solitud sense deixar res en el camí, ni que siga als amics, el gran termòmetre de la nostra tranquil·litat, tan efímera i poc previsible com el demà que pretenem de construir amb la seua contínua companyonia, quan ni han entrat en consideració les vertaderes forces, que no són al cau de l’amistat, sinó del sexe, confós del tot en amor, o altres coses pitjors, com ara els interessos i les competicions per arribar a algun lloc i fer-ho veure, saluts al marge, i persistir en una suposada joventut eterna malgrat que els fills van assenyalant-te a les clares que el teu temps s’acaba, si en tens com si no, que els dels altres també hi juguen, maleïts, i la roda va i com rodola importa, i molt, que va allisant-se i polint-se de debò, deixant anar les arestes de vigoria, estats de l’ànima heroica que ja no tornaran, com els bons queixals i les bases que els sustentaven, ara anorreats per les salives calcàries i les menges tan saboroses que hem tastat, i els jocs de jaços pretèrits, pels quals vàrem donar tot quan teníem perquè pagava la pena assajar-los, records del viure, que ens ateny mentrestant.

 

Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l'import.

Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!

Fes-te agermanada ací